Hexàgon

by Eva Bosch i Roura

Et recordaré, si et recordo, amb un somriure lleu. El vermell concret d’una rosa a destemps, pensaré, quan l’alè encara se’ns glaçava als llavis. L’home que ens va escriure en tres postals i una novel·la aquell matí plujós —te’n recordes?— em mirarà, encuriosit, i m’entendrà. Xocolata, melindros i cambrers antics, xiuxiuejarà entre papers humits. Asseguts al seu costat ara que ell ja se n’ha anat, repetirà fins que jo el senti. Mentrestant, Barcelona vessa cançons d’Antònia Font a cada mossec. Cremen les cantonades buides i el sol restaura pigments i capgira rutines. La casa viva es remou, lluent de parets de fantasmes tranquils i maldestres. L’ombra dels seus guerrers blancs arriba pertot dels carrers hexagonals, tan meus, fins allà on tu em vas dir «perquè és bonic, no, això?», i això érem nosaltres i et brillaven els ulls. El teu, de carrer, és una trampa on ets cada cara i cada veu dins cada bar, on m’espanto a cada llambregada. Una contradicció constant, perquè veure’t em fa falta i em fa pànic. Ens trobarem, però, ni que sigui per casualitat, i sabré que et desconec sense haver-te conegut mai. I que tu, de mi, tampoc no en saps ben res.

[que no sé com ho hem d’arreglar]

Anuncis