Blau

by Eva Bosch i Roura

És tan senzill com que no parlàvem el mateix idioma. En un sentit més metafòric que literal, vull dir, ja m’entens. I sóc una exagerada i de tot en faig una muntanya, en sóc ben conscient. Però els excessos em lliguen al món i mira, què hi farem si potser necessitava creure’t real per notar-me la sang córrer pels vasos. Va com va i no penso pas disculpar-me, perquè ja et vaig avisar. Finalment retruny el ridícul i he entès la condescendència de les últimes mirades i sí, ves, quan et veig sense veure’t sóc tota aquesta angoixa que se’m clava al pit. Ara, també t’ho diré: només ets un blau, un hematoma petitó. Emprenyes però no arribaràs pas ni a cicatriu, gràcies al cel. Desapareixeràs aviat. Perquè he plorat més per mi que no pas per tu, i ja amb prou feines et veig la cara i m’ets només el que queda de la idea de tu. Podria prometre’t, doncs, no parlar-ne més, de tu i d’aquest nosaltres que fou tan cert per mi i tan fals per tu que ara només és patèticament intranscendent. Podria, és clar, però t’estaria enganyant. Així que fes-te’n càrrec. Seràs el díctic constant a les meves frases fins que tot es torni menys punyent, i a més a més ho sabràs. Intentaràs no llegir-me i el traductor no et donarà solucions comprensibles i segurament, fins i tot, jo et seré ben bé igual, però així i tot ho sabràs. Et sabràs rere cadascuna d’aquelles paraules i amb una mica de sort em maleiràs els ossos. Igual que te’ls he maleït jo en adonar-me que no em vas fer cap cas quan et vaig dir que a mi em feien falta una xarxa, honestedat i la seguretat d’un sentiment clar.

[too much hope tricking me]

Advertisements