Cinta de Tinta

Desglaç

M’odio els mots,
que em neixen pansits:
la filosofada
barata,
fer semblar ferotge
el tic més banal,
escriure’m les llagues,
les neures, la mandra,
i escapçar una línia
prosaica
només pel plaer
de dir que és estreta
i que ha de morir.

[I don’t know why]

Anuncis

Solstici

Mentre les notes elèctriques em bateguin al pit m’adonaré que ja no sé ni tan sols què collons us feia tan especials. Què, si teniu milers de clons i encara millor, segur, en algun lloc, milers de versions millorades, amb més valentia i menys barra i un deler més perdurable i més capacitat per a la solitud? Res, no? I tanmateix us duc gravats a la pell com tatuatges vulgars d’una nit sobrealcoholitzada. En fi. Ballaré poc i no faré amics, que sóc com sóc, però cridaré les lletres com punyals per recordar que les teves restes de cendra vermella, un vint-i-sis fet miques, són al fons d’una paperera insignificant. (El fogueró es va consumir massa aviat però llavors vaig pensar que mira, com tu.) I em faré la despreocupada per semblar equilibrada i responsable, perquè es noti menys que això és una forma barata de psicoanàlisi i per ser ignorada amb més elegància. Per no haver de dir-vos, ni a vosaltres ni a ningú, que m’agradaria, per desafiar-vos una mirada hipotètica, ser divertida, gens tímida, més serena i una mica pendó.

[míranos, no bailamos tan mal]

Teatre

El bus nit, fins i tot el de primera hora, fa sempre una olor rància, de tabac i carrers bruts i cervesa barata. Els versos de Cyrano, un amor tan turmentat, com si no haguessin existit mai: adéu, senyor de Bergerac! I entre una cosa i l’altra, mil acumulacions impertinents i els préssecs mal madurats d’ara que tot just comença l’estiu. Enllaminen el vellut taronja i grana i aquella flaire, que enamora, però en girar-los —ai!— apareix la cara oculta, verda, dura i implacable, sorprenent com un nas desproporcionat. Suposo que no t’estranyarà que et digui que em fan pensar en tu, els remaleïts préssecs, i no em preguntis pas per què. No ens posarem pas a discutir si ja fa massa que faig durar la broma, no, ara? Ningú no pot establir l’abast exacte de les conseqüències de. Però canviem de tema, si vols: posem-hi que va descuidar-se les paraules en un pes prim i circumstancial. I que ho va escriure i es va quedar tan ampla, és clar. Que escrivia debades, sí, però ho feia a consciència. No pas per l’esperança de cap enteniment final, ni tampoc per allargar la càlida sordidesa dels cossos suats, trenats, sadollats, vençuts, somrients. Defugir les pautes, i prou, seria una rebel·lió ben pobra, donades les circumstàncies. No, tornem a l’escenari: l’orgull, al gest final del gascó i a la impotència de Cristià quan exclama je veux être aimé moi-même, ou pas du tout! Ai, rosaures del món. Potser és més aviat això.

[canta pas per ieu]

Perenne

Tinc un record que no el recordo. És tan real com aquest teclat, aquest cafè, aquest matí en un poble estrany, però existeix només en aquella foto d’anys, la de la llum feta partícules i aquells jerseis tan de principis dels noranta. Jo tenia amb prou feines dos o tres anys i què en sabia, de la vida? Si m’ho haguessin preguntat potser ens hauria imaginat eterns. L’infinit com a resposta sense tenir cap idea de la mesura del temps. Dia rere dia, aquell conte entre les meves mans i jo entre les seves. Jo menuda, tot ulls, tota preguntes, i ell tan gran, tot orelles, tot respostes. Santa innocència, afortunada! Però he canviat poc, fet i fet, i encara em fascinen les històries i me l’imagino etern, perquè no entenc la vida que té sense tenir-la ara que ja han passat més de dos mil cinc-cents dies. L’única eternitat tangible, aquest mai més amb què morim de mica en mica cada dia que ells són morts, passa com instants brevíssims, que som vius.

[mi Tintín, mi yo-yo, mi azulete]

Hexàgon

Et recordaré, si et recordo, amb un somriure lleu. El vermell concret d’una rosa a destemps, pensaré, quan l’alè encara se’ns glaçava als llavis. L’home que ens va escriure en tres postals i una novel·la aquell matí plujós —te’n recordes?— em mirarà, encuriosit, i m’entendrà. Xocolata, melindros i cambrers antics, xiuxiuejarà entre papers humits. Asseguts al seu costat ara que ell ja se n’ha anat, repetirà fins que jo el senti. Mentrestant, Barcelona vessa cançons d’Antònia Font a cada mossec. Cremen les cantonades buides i el sol restaura pigments i capgira rutines. La casa viva es remou, lluent de parets de fantasmes tranquils i maldestres. L’ombra dels seus guerrers blancs arriba pertot dels carrers hexagonals, tan meus, fins allà on tu em vas dir «perquè és bonic, no, això?», i això érem nosaltres i et brillaven els ulls. El teu, de carrer, és una trampa on ets cada cara i cada veu dins cada bar, on m’espanto a cada llambregada. Una contradicció constant, perquè veure’t em fa falta i em fa pànic. Ens trobarem, però, ni que sigui per casualitat, i sabré que et desconec sense haver-te conegut mai. I que tu, de mi, tampoc no en saps ben res.

[que no sé com ho hem d’arreglar]

Blau

És tan senzill com que no parlàvem el mateix idioma. En un sentit més metafòric que literal, vull dir, ja m’entens. I sóc una exagerada i de tot en faig una muntanya, en sóc ben conscient. Però els excessos em lliguen al món i mira, què hi farem si potser necessitava creure’t real per notar-me la sang córrer pels vasos. Va com va i no penso pas disculpar-me, perquè ja et vaig avisar. Finalment retruny el ridícul i he entès la condescendència de les últimes mirades i sí, ves, quan et veig sense veure’t sóc tota aquesta angoixa que se’m clava al pit. Ara, també t’ho diré: només ets un blau, un hematoma petitó. Emprenyes però no arribaràs pas ni a cicatriu, gràcies al cel. Desapareixeràs aviat. Perquè he plorat més per mi que no pas per tu, i ja amb prou feines et veig la cara i m’ets només el que queda de la idea de tu. Podria prometre’t, doncs, no parlar-ne més, de tu i d’aquest nosaltres que fou tan cert per mi i tan fals per tu que ara només és patèticament intranscendent. Podria, és clar, però t’estaria enganyant. Així que fes-te’n càrrec. Seràs el díctic constant a les meves frases fins que tot es torni menys punyent, i a més a més ho sabràs. Intentaràs no llegir-me i el traductor no et donarà solucions comprensibles i segurament, fins i tot, jo et seré ben bé igual, però així i tot ho sabràs. Et sabràs rere cadascuna d’aquelles paraules i amb una mica de sort em maleiràs els ossos. Igual que te’ls he maleït jo en adonar-me que no em vas fer cap cas quan et vaig dir que a mi em feien falta una xarxa, honestedat i la seguretat d’un sentiment clar.

[too much hope tricking me]

Batec

Enrenous diminuts,
falses intrigues
de buits ajornats.

Inhòspites tristeses
d’indis
i blaus torturats.

Desfés-me l’embull
de ritmes, llampecs,
l’afany dels meus dits
suspès a mig aire.

[won’t you show me warmth again?]

Laberint

Els verds que brillen, l’aire que és fresc, la sorra que ens diu: «la pell amatent». Ens marquem als colzes que es troben un recorregut cert. I si els passadissos no són prou llargs, els travessem dues vegades, que ens hem fet la il·lusió de perdre’ns-hi i no ens deixarem pas escapar. M’enfilo als bancs i em sento lleugera quan et dic que no, no t’enganyaré pas, aquesta pel·lícula no l’he vista encara que sé que és pecat mortal. Llavors quedem per sempre moguts a la foto que has de fer tu tant sí com no: que m’agrades i que em mires, prou que es veu. Descobertes les intencions, ens en riem del seu vestit blau i deixem lliscar les hores. Parlem poc i sense presses, un gest daurat, un glop de vi, un got de foc. Fins que es fa tard, que és l’hora justa perquè tot comenci, i em somrius.

Couen tant, ara, les frases que no vols sentir.

[eager, hopeful]

Nuat

Escolta’m bé: a mi, normalment, cal llegir-me entre línies, però es veu que això a tu no et convenç i ara vull ser-te sincera. Enlluernaven els minuts darrere els vidres, com el sol encès tot d’una en un dia ennuvolat. Ens respiràvem els silencis a carícies i em vaig arraulir entre els llavis i les dents, segura d’un bàlsam de dies comptats i concrets. Em vaig creure gestos i paraules que ara em dius que eren buits, o que eren massa. O que no ho saps, però això ho dic jo. I no em veus, o no em creus, i t’ho diré una altra vegada. No volia esborrar-te cap camí i tampoc no sóc tan voraç com et penses. T’enyoro amb el coratge desfet, que tot el que era planer se m’ha nuat a l’estómac.

[no existeix l’amor feliç]

Aire

Fugaços contra la pell, els teus gestos inútils s’inflamen. Quin atreviment més covard, el teu joc miserable, la teva falsedat inconscient. Has tingut la supèrbia de malgastar-me setmanes, de donar-me galivances i, finalment, d’emmetzinar-me amb indiferència i callar. Callar! El teu mea culpa afeblit i mancat d’arguments, amb el cap cot i els ulls atordits, fa xisclar el meu dilluns desastrós. Si ni tan sols no t’adones de l’abast del teu menyspreu, tan gratuït, farcit de disculpes tan pobres! Tot d’una et veig -infantil, irreflexiu, desconsiderat- i la meva ingènua fascinació es torna fum. Creix la ràbia, gruixuda, espessa, gelatinosa, tan corpulenta que gairebé es pot rosegar, i em provoca una repugnància infinita. Ets com l’ergativitat, que es veu que és rebuscada i tot sovint inestable.

[fuck you]