Perenne

by Eva Bosch i Roura

Tinc un record que no el recordo. És tan real com aquest teclat, aquest cafè, aquest matí en un poble estrany, però existeix només en aquella foto d’anys, la de la llum feta partícules i aquells jerseis tan de principis dels noranta. Jo tenia amb prou feines dos o tres anys i què en sabia, de la vida? Si m’ho haguessin preguntat potser ens hauria imaginat eterns. L’infinit com a resposta sense tenir cap idea de la mesura del temps. Dia rere dia, aquell conte entre les meves mans i jo entre les seves. Jo menuda, tot ulls, tota preguntes, i ell tan gran, tot orelles, tot respostes. Santa innocència, afortunada! Però he canviat poc, fet i fet, i encara em fascinen les històries i me l’imagino etern, perquè no entenc la vida que té sense tenir-la ara que ja han passat més de dos mil cinc-cents dies. L’única eternitat tangible, aquest mai més amb què morim de mica en mica cada dia que ells són morts, passa com instants brevíssims, que som vius.

[mi Tintín, mi yo-yo, mi azulete]

Anuncis