Solstici

by Eva Bosch i Roura

Mentre les notes elèctriques em bateguin al pit m’adonaré que ja no sé ni tan sols què collons us feia tan especials. Què, si teniu milers de clons i encara millor, segur, en algun lloc, milers de versions millorades, amb més valentia i menys barra i un deler més perdurable i més capacitat per a la solitud? Res, no? I tanmateix us duc gravats a la pell com tatuatges vulgars d’una nit sobrealcoholitzada. En fi. Ballaré poc i no faré amics, que sóc com sóc, però cridaré les lletres com punyals per recordar que les teves restes de cendra vermella, un vint-i-sis fet miques, són al fons d’una paperera insignificant. (El fogueró es va consumir massa aviat però llavors vaig pensar que mira, com tu.) I em faré la despreocupada per semblar equilibrada i responsable, perquè es noti menys que això és una forma barata de psicoanàlisi i per ser ignorada amb més elegància. Per no haver de dir-vos, ni a vosaltres ni a ningú, que m’agradaria, per desafiar-vos una mirada hipotètica, ser divertida, gens tímida, més serena i una mica pendó.

[míranos, no bailamos tan mal]

Anuncis