Teatre

by Eva Bosch i Roura

El bus nit, fins i tot el de primera hora, fa sempre una olor rància, de tabac i carrers bruts i cervesa barata. Els versos de Cyrano, un amor tan turmentat, com si no haguessin existit mai: adéu, senyor de Bergerac! I entre una cosa i l’altra, mil acumulacions impertinents i els préssecs mal madurats d’ara que tot just comença l’estiu. Enllaminen el vellut taronja i grana i aquella flaire, que enamora, però en girar-los —ai!— apareix la cara oculta, verda, dura i implacable, sorprenent com un nas desproporcionat. Suposo que no t’estranyarà que et digui que em fan pensar en tu, els remaleïts préssecs, i no em preguntis pas per què. No ens posarem pas a discutir si ja fa massa que faig durar la broma, no, ara? Ningú no pot establir l’abast exacte de les conseqüències de. Però canviem de tema, si vols: posem-hi que va descuidar-se les paraules en un pes prim i circumstancial. I que ho va escriure i es va quedar tan ampla, és clar. Que escrivia debades, sí, però ho feia a consciència. No pas per l’esperança de cap enteniment final, ni tampoc per allargar la càlida sordidesa dels cossos suats, trenats, sadollats, vençuts, somrients. Defugir les pautes, i prou, seria una rebel·lió ben pobra, donades les circumstàncies. No, tornem a l’escenari: l’orgull, al gest final del gascó i a la impotència de Cristià quan exclama je veux être aimé moi-même, ou pas du tout! Ai, rosaures del món. Potser és més aviat això.

[canta pas per ieu]

Advertisements