Cinta de Tinta

Nocturn

Entreditades
inexistències fugitives.
Atardada en cels de plom,
sostres amb boires,
hores aürtades,
infinituds diacròniques
i un espai curt,
i un defecte feixuc.

Vagant sobre un trapezi,
segrestar-te en un descuit.

[libertango]

Anuncis

Breu

Una trampa absurda. De silenci llarg, de possibilitat embastada, de miratge escapçat: dos petons de llavis encesos a les galtes ardents. Tantes ganes per acabar essent només l’excusa de tots dos? No ho crec pas. Massa complicació per un desfici tan net! Em mataves d’una placidesa amb massa obstacles i tot penjava d’un fil, primer jo, després tu, potser a la inversa, tot tan fràgil. Però tremolàvem. Tremolàvem de fred, vam dir, encara que sabíem que no. Que la calma se’ns havia trencat a les mirades i afamats, impacients, assedegats, ens delíem per menjar-nos a queixalades fins que ens vam desfer, esbocinats, fins que et vas desfer, ai, aporegat. L’esfereïment lògic d’un vertigen raonable, prou que ho sé. Aquest bullir del meu cap, a molt pocs metres multiplicats per una incertesa amb tantes cares. Tinc una ferida ignífera, que fa la recança roent.

[se te escapó de los dedos, ya lo sé]

Èxode

Cada dia com una tarda de diumenge insignificant, un castell de pedra, un cop sord. Daurat sobre negre, reflexos de grills, gripaus, i algun mussol; al sostre, amb el silenci fresc de bon matí. Qui pogués quedar-se aquí, així, i emmudir. Desfer en un gotet de paper totes aquestes discussions que encadenem com garlandes descolorides quan al vespre la humitat s’enganxa als cabells, les cuixes i les veus, i engolir. Com he fet amb la resta -tota la resta, els miratges, les delusions, tot el drama-, que s’ha anat dissolent i ara ja només en queden les escorrialles, ben bé per tenir alguna cosa per enyorar quan les tardes s’eternitzen. En aquest estiu estrany (curt i inestable, un pèl sísmic) potser la pell se’ns ha fet petita. Tenim mil terres promeses, en venim, hi tornem, ens movem a càmera lenta, desenfocats: tan a tocar de la mà que ja no sabem qui hem de ser, què hem de fer, quan ens convindria de callar. Esborro més que no pas escric, paraules amb comptagotes, pocs verbs, pocs xàfecs, poques matinades. Et je vais partir… 

[time to live out]

Callar

He deixat passar dies i setmanes. Un silenci llarg i aparent, ple de veus i llengües estranyes, nutritiu i energètic. Beneït silenci que retruny…! Llàstima que ara em torni a notar fossilitzar-me. Que se’m menja la mandra. Sobretot als matins, que ho sento tot però m’amago, amb els peus enfredolits i una esgarrifança d’anticipació. Sortir del meu amagatall vol dir la teva veu estrident i desagradable i el metro, que cada dia s’assembla més al túnel de la por. Patetisme tètric i tuf de resclosit, i sentir-me engavanyada per la foscor, perquè les cases sense finestres no són cases i només em fan venir ganes de fugir. En algun moment, ja deu fer mitja eternitat, vaig pensar que es feia fosc amb un blau electritzat, com el que hi ha darrere la Mary Poppins quan es passeja pels teulats de Londres amb els nens i l’escura-xemeneies. Per sort, aviat es farà fosc sense fer-se fred i també podré caminar per les teulades. La música se’ns beurà a les places de pedra que supuren històries mai dites i, entre plat i plat de tagliatelle al pesto assegudes en tamborets de fusta, podrem intentar construir-nos les vides. Noves. Incertes. Potencials. Sobretot això.

[as lucky can be]

Nàusea

Repetició: tot, dins el meu cap, és vomitiu, té gust de fel, em fa venir arcades. T’has allargassat, com una ombra que fa nosa i que no em deixa veure bé res del que faig ni dic ni crec. Hi ets, hi ets, hi ets. Hi ets quan hi ets i hi ets, potser més i tot, pesat, quan sembla que no hi siguis. Fas una fressa sorda i constant, com el motor d’una nevera o com una vespa enfiblonada. I llavors sempre arriba aquell moment en què, amb tan poques paraules que ni tan sols et passa pel cap que calgui mesurar-les, m’aboques al buit. Sóc una bleda assolellada, tan senzill com això, i no cal que t’hi encaparris, perquè segurament cap paraula hauria desencadenat tempestes. Mal per mal, val més així, aquesta mica de boira i aquest regust agredolç, tristoi, estrany. És una sensació d’assossec que tot seguit em desgavella i dura dies i dies i no me’n puc desfer: em fa l’efecte que les mans i les galtes i l’orella dreta em guspiregen i és tan… M’enclaustro per engabiar-te, tancat dins el calaix de l’enèsim moment que no entenc que es desfaci en l’aire i es torni res, i somio truites. Si pogués dir-ho cridant, sense que ningú se n’adonés. Si pogués fer-te la mateixa cara de sé qui ets però te me’n refots que segons com domino amb tanta destresa… no ho sé pas. Em tremolen els dits de pensar que et penso massa, que no te’n vas ni que supliqui, que t’has fet paràsit a les meves idees, que no seràs al meu futur, que és ben confús. De pensar que…

[wait]

Pols

Hi ha dies que s’esquerden mil vegades, per mil punts diferents, amb mil conseqüències inesperades. Sóc aquí, quieta, immòbil, aparentment apàtica i com si res no hagués canviat, però no. Què més voldria. Per una vegada, què més voldria. Tinc un nus a la gola, de tants desconcerts mal verbalitzats. Alguns vaig escopir-los, i sempre en els moments menys adequats. Em sap greu. Però, vols que t’ho digui, he començat a veure estavellar-se contra un mur amb prou feines perceptible bocinets molt menuts d’alguna cosa molt meva però que tampoc no sé anomenar. I, a més a més, ja fa dies que aquest lloc tan nostre, tan com sempre, tan perpetu, és massa buit de res que realment importi. Massa buit i prou, de fet. Arrasat i devastat, víctima d’alguna mena d’antiteoria cosmològica perversa. Pertot hi ha pols, petites partícules del que va ser. Ens hem tornat pol·len, una dèria conqueridora empesa pel vent sorrut, i ara mateix, aquí, només hi veig rastres. És la primavera, un altre cop, però potser una mica més: rajos espessos que xisclen verds i grocs i liles nounats amb una sobrecàrrega d’energia que atabala. Brilla molt i m’escau ben poc, perquè tinc els dintres atuïts per l’escalfor de primera hora de la tarda i l’aparença esmolada. Però, amb tot, ara sé que he après a ser indivisible, a fer-me contínua, a no redefinir-me segons l’estació o segons el medi, i aquí és on et guanyo.

[entre que ho veig i ho entenc]

Episodi

Penso en cadascuna de les vegades que hem caminat pel mig del carrer i segueixo sense entendre la incapacitat generalitzada per arribar a alguna cosa que s’assembli a la perfecció. Són hores que puc comptar amb els dits d’una mà, com aquell qui diu, però estic plàcidament alterada (la comoditat em resulta d’allò més absurda) i als racons foscos les idees se m’exalten. Tancar la porta i llençar la clau, o que s’acabin les fugides, les preguntes a mig fer, les evasives, les incògnites… Que s’acabi no saber la teva versió de la no-història, que em costa de creure’t impassible i vull sentir-te-la explicar. Perquè ara quan tanqui el llum l’habitació serà de verd de plàstic, fluorescent de la cuina dels veïns, lletja, i just quan tanqui la llibreta se m’acudirà exactament què dir-te i què fer per sortir d’aquest espiral ferotge, però demà al matí ja no ho recordaré, així que bah. Seguiré inventant-me mil versions amb finals més feliços i il·luminacions més cinematogràfiques mentre em persegueixes en aquesta olor que va instal·lar-se als meus narius sense contemplacions de cap mena. Si els altres paressin de fer-me preguntes que jo també em faig i no hagués de contenir tants impulsos primaris podria centrar-me en visualitzar el punt del circuit on el sistema falla, on la connexió es perd, on dos i dos no fan quatre, on no hi ha respostes correctes. Construcció, deconstrucció i au-tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Amb els finals jo m’hi perdo i t’has construït una muralla tan alta que no puc desxifrar-te els moviments, així que, mira, em disperso. Tanta serenor desemboca inevitablement en certs atacs de còlera i en divagacions pseudoromàntiques per culpa de no haver vist certs camins de petjades a la neu.

[shush!]

Neutralització

Per avui, apago el món. Sense respirar, el silenci de ningú. L’objectiu és desactivar les bombes, neutralitzar les causes, impossibilitar els efectes. Sóc tríptica, ulls de sorra i la sal de les pipes en una tassa de llet molt freda. I què? I molt. I molt. I molt… La idea és travessar oceans i deixar de veure’t com un vespre, just després que el sol s’hagi amagat, però no vulguis que una cosa expliqui l’altra, perquè no. Enlluernes perquè ets això, una terra de foscor indecisa i un cel de llum neta i llavors, entremig, tot de foc negre i siluetes impol·lutes i una concreció sense precedents. M’he de tornar claror diürna i absoluta, però. Març que promet abril, convicció, cap història que vulgui explicar-te. Desbastiré les muntanyes d’acumulacions i, de debò, no somriguis, si no en tens ganes. Amaga tanta simpatia ben lluny de mi, si saps que tard o d’hora t’acabaràs disfressant de punyalada. Peso tres tones, sóc de ferro forjat, de pòrtland humit, de roure massís, de marbre blanc… Au, va! Que sóc una falsificació i ho sap tothom! El fum d’un pes incorpori. Però em faré créixer esperances entre les barres i pensaré tus que pensaran jos. Hauré parat d’espiar-te les mires i ja no maleiré finestres obsoletes que deixen passar milers de corrents d’aire. És clar que també podria aparèixer una tremolor sobtada que, tot d’una, fes que et decidissis. Hi hauria passos en ferm —res d’arenes movedisses ni de zones de turbulències—, camins assossegats i arbres nous, nascuts ben frescos. I aleshores jo voldria i tindria moltes coses, i en acabat em despertaria. Per això val més que, per ara, em quedi a la possibilitat del Gran Nord, fred i europeu a les Amèriques i amb minuts menys escassos per a una independència vital.

[tell each other everything]

Reflex

Per molt que ara m’hi escarrassi, els engranatges s’han encallat. Actuo sense resolució, per pur instint de supervivència. No, és clar. La seguretat, desterrada; l’espontaneïtat, prohibida; no immutar-se, una utopia. Ja em diràs. Tan senzill com adonar-me que no sóc només música, que l’idealisme m’emboira la raó i que potser no estic en condicions de defensar res, amb les quatre tristes engrunes de seny que m’han tocat, però que si certes coses em toquen tant el voraviu, alguna raó hi deu haver! És igual. Quan em veig als miralls, no sóc més que la pell i l’os, i una nebulosa platejada a sobre el cap: empetiteixo a una velocitat alarmant! Però sóc jo, al capdavall, amb totes les peces menys les de les puntes. Els costats rectes, algú se’ls deu haver amagat a la butxaca. Com si se’ls han venut, mira què et dic. Imperfecta, irregular, inacabada. I doncs! No vull ser polida ni exacta, només tenir racons expansius, creixences possibles, arestes tacades, somnis compartits, coses d’aquestes tan adolescents, saps? Com qui busca un tresor, obsedida, tinc les mans encetades i fang enganxós sota les ungles. Però bé deus ser sota alguna pedra, la persistència bé ha de tenir recompensa! Un fort càndid, escriure de gairell, una línia prou recta, un matí desconegut, un tot més lliure i més… més… més de tot! Necessito amagar-me en llençols esgarriats. Trobar-hi universos on desprendre’m de mi mateixa i on crear il·lusions de color sèpia. Res de totxos incomprensibles ni de records escantonats. Sargiré els sets, si n’hi ha, amb pedaços de cabells negres i d’ulls d’un color qualsevol, per no deixar que res s’escapi d’aquesta cabanya improbable. He entès que es pot ser directe i groller i causar fascinació, però això tampoc no vol dir que hagi entès gaire res, a veure si ens entenem.

[who’s that]

Moviment

És aquella sensació dels dies que no paro de desaparellar-ho tot. Les arracades, els mitjons, les coincidències. Com si els calaixos em xuclessin la meitat de tot el que toco. Els ulls em fan pampallugues plenes de mentides o de mitges veritats. I de remors tan estridents i ressons tan deserts, me n’he omplert tantes butxaques! Remugo a mig confondre’m mentre barrino, àrida, pàl·lida, ingràvida, tàbida. Paradoxal i adjectival. Llàstima que la impavidesa em superi.

Si dels dits me’n vessés tinta, ja no em quedarien fulls per tacar, i si fos més convincent… no ho sóc. Reculo, torno a tenir sis anys: em tempten els rodolins fàcils, escupo les paraules mal dites, busco la seguretat en la blancor de quan els llençols són nets i el pijama és net i tot fa tanta olor de net. Més tard emergirem, plorarem de tant riure i no recordarem la insistència de la meticulositat, de nosaltres mateixos, tan ben ordenats.

Gargotejo amb les parpelles mig closes i sempre recordo la ratlla dels ulls quan ja és massa tard. Em sembla que sóc noctàmbula per omplir pàgines amb la ment buida i avui m’he despertat sense haver dormit, buidant pàgines amb la ment plena. Cançons per a les primeres hores del dia, un poder perdut en algun moment inexacte, la capacitat visual d’un humanoide que no ha tingut infantesa, quin espant. M’il·lumina la transparència uniforme, aquella frase que ja m’ha fugit del cap… I necessito moure’m. Moure’m per entrar en edificis estranys i escoltar tot el que s’hi digui, per posar nom a gent que encara no conec i per abandonar tot el que em fa excessiva i incomprensible. Moure’m per ser, ser, ser. Ser sense límits, un vendaval desfermat i un volcà en erupció.

Valdria més que deixés de llegir Sylvia Plath i tornés a la ironia analítica de Wilde (Oscar, que poc nom per tant de geni).

[good morning to you]