Laberint

by Eva Bosch i Roura

Els verds que brillen, l’aire que és fresc, la sorra que ens diu: «la pell amatent». Ens marquem als colzes que es troben un recorregut cert. I si els passadissos no són prou llargs, els travessem dues vegades, que ens hem fet la il·lusió de perdre’ns-hi i no ens deixarem pas escapar. M’enfilo als bancs i em sento lleugera quan et dic que no, no t’enganyaré pas, aquesta pel·lícula no l’he vista encara que sé que és pecat mortal. Llavors quedem per sempre moguts a la foto que has de fer tu tant sí com no: que m’agrades i que em mires, prou que es veu. Descobertes les intencions, ens en riem del seu vestit blau i deixem lliscar les hores. Parlem poc i sense presses, un gest daurat, un glop de vi, un got de foc. Fins que es fa tard, que és l’hora justa perquè tot comenci, i em somrius.

Couen tant, ara, les frases que no vols sentir.

[eager, hopeful]